Vegetació exuberant al Parc Natural de la Vall de Cocora. Un dels paisatges que més m'ha impressionat d'aquest país és el de la Vall de Cocora, al municipi de Salento, una de les zones d'amortiment i entrada al Parc dels Nevats a la zona cafetera de Colòmbia. És també el preàmbul del bosc de boira, on creix el palmell de cera, Ceroxylon quindiuense, el "arbre nacional" del país. Aquesta colònia de palmes, que s'anuncia ja en el descens de l'alt de la línia cap a la ciutat d'Armènia, configuren un paisatge únic, de gegants silenciosos, testimonis del pas del temps, ja que un palmell d'aquestes requereix de fins a 200 anys per assolir la seva altura mitjana, que és de 60m. Fer una descripció de les sensacions que evoca aquest lloc és gairebé impossible, almenys per a mi. És una barreja de sorpresa i profund respecte per la bellesa del món natural, i és també la classe de "passeig" que prefereixo, ja que no només permet la distracció inherent a tot viatge, sinó que a més fa possible el contacte íntim amb gran part de la història i tradició nacional, així com amb la seva riquesa botànica i faunística. El palmell de cera és l'hàbitat del lloro orejiamarillo, espècie en perill d'extinció, ja que les palmes van ser aprofitades durant molt de temps per teixir els populars rams utilitzats en setmana santa, per a la celebració del diumenge de rams, pràctica que fins fa un parell d'anys ha començat a canviar. Atès que la part utilitzable és el plomall de la palma, aquestes eren tombades per assolir causant seriosos estralls en l'ecosistema d'aquest bell ocellet.