Un clergue s'acosta al nostre vehicle a la carretera que porta de Wukro a Mekele. En Wukro l'únic signe de progrés és una carretera, pas habitual de camions de mercaderies, de vehicles militars i d'autocars atapeïts de passatgers, que travessa i divideix la ciutat en el seu camí de Mekele a Adigrat (les dues principals ciutats del Tigray). La vida transcorre a banda i banda d'aquesta via, on comerços de tota mena es barregen amb les escasses oficines de l'administració, amb algun establiment hoteler i d'oci i amb petits negocis de diversa índole. El tràfec de gent, a totes hores, de dia i de nit, és també constant. Els carrers adjacents, sense asfaltar, gairebé sense enllumenar i plenes de grans sots (convertits en enormes bassals en l'època de pluja), alberguen les humils habitatges. Construïdes al voltant d'un pati comú, les cases, normalment una sola habitació on es dorm, es cuina i es fa la vida, comparteixen latrina i aixeta amb els veïns. I no és això l'única cosa que es comparteix. La solidaritat és, entre aquestes persones que no tenen i tot ho donen, sorprenent.