Cada Lúa es distingeix no només pels seus trets de caràcter i les seves actuacions, sinó també pels seus gustos i preferències: Ercilia està indissolublement associada a la parella de coloms blancs i als peixos fregits en oli, així com als dolços fins, al merengue i al líquid. A gairebé tots els Ogun se'ls relaciona amb la ingestió desmesurada de begudes alcohòliques i, als Luas diables, amb el sacrifici de verros, signe inequívoc del seu poder bestial. Els sants "mengen" com els homes, s'alimenten amb la sang i altres parts ofrenes dels animals i altres aliments que se'ls lliuren a les cerimònies conegudes, molt significativament, amb el nom de molts-lua. Les ofrenes constitueixen la materialització de la relació contractual establerta entre la divinitat i el seu cavall: això es les ofereix en pagament als serveis rebuts, al benestar assolit i, en síntesi, a la tasca realitzada per aquella en un període. També, esperant bons fruits com a resultat de la seva actuació futura. Quan el Lúa no rep el que se li va oferir a recompensa pels seus treballs, es venja del seu "fill" de diverses maneres. De manera que l'equilibri en la relació servidor / lua s'aconsegueix a base del compliment dels "sacrificis" pactats entre un i altre. L'ofrena, en efecte, constitueix un clar indicador de la relació esmentada. Si un Lúa rebutja un dinar, és un senyal que alguna cosa ha quedat malament i que la divinitat està disgustada. Tot s'ha de disposar en el Manyé de manera rigorosa en cas contrari es produiran reaccions negatives com la apuntada. Quan Ercilia no possessió del seu cavall és perquè manifesta aquest rebuig i llavors haurà repetírsele la cerimònia, habitualment a l'any següent.