A la miniciudad de l'ensenyament en què s'ha convertit l'Escola Industrial del carrer d'Urgell de Barcelona està l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya. La sala d'exposicions del soterrani presenta una exhibició del treball de Sergi Reboredo Manzanares titulada La màgia blanca del 'speedball' a Barcelona. Pel títol podria semblar l'anunci d'una rave, però no. Les fotos resumeixen la realitat dels heroïnòmans que punxen sota el tristament famós pont de la Ronda Litoral, a Can Tunis. El material formarà part d'un llibre, amb text de Manuel Trallero. A través de l'ONG que s'encarrega d'intercanviar xeringues netes per usades, Reboredo va accedir a aquest territori de desemparament. Amb segons quins drogues, passa com amb els rius. Es comença amb un innocent rierol, després el riu augmenta el seu cabal i comença a arrossegar impureses, sense que el consumidor aconsegueixi sempre nedar i guardar la roba. Més tard, el corrent el porta a afluents insospitats i, finalment, després de meandres o cataractes, desemboca en un delta fangós o, en segons quins casos, terminal.
Can Tunis és l'últim delta. En les fotografies de Reboredo hi ha colls, mans i braços cosits a trets. El blanc i negre reforça els contrastos i la mirada naturalista no cau en la demagògia visual. Retratar aquesta classe de realitat és difícil: pot sembla que et aprofites del dolor aliè o que, a canvi de posar, els ionquis et exigeixin que els paguis la dosi. En aquest sentit, el treball de Reboredo és d'un verisme inapel.lable, fruit, m'explica, de moltes hores d'aproximació i confiança. En una de les fotos, deliberadament moguda, apareix una dona gran, plorant, fora de si, subjectada per dos homes que intenten portar d'allà. Hipòtesi: va anar a buscar el seu fill i no el va trobar. O pitjor encara: el va trobar. Hi ha rates mortes sobre llits de xeringues i mirades intoxicades per l'hàbit que intenten mantenir certa dignitat. Moltes vegades, els consumidors d'aquest tipus de drogues comparen la seva primera experiència amb la de volar sense necessitat de pujar a un avió. A Can Tunis, els avions s'han estavellat i els passatgers agonitzen.
Aquestes fotos podrien il.lustrar molts textos sobre les conseqüències de la droga. L'obsessió de la qual parla Lee Stringer, a Grand Central Winter: "Metadona per esmorzar. Crack per menjar. Pic per sopar". La dependència sobre la qual escriu Ann Marlowe en Com aturar el temps: "El que més em disgustava de la meva progressió cap a l'addicció era que cada vegada hi hagués menys moments en la meva vida que no estiguessin relacionats amb l'heroïna". La lucidesa autodestructiva amb la qual Sabino Méndez parla del assumpte en Corre, rocker: "El problema, el veritable problema de les drogues en el nostre segle de pretensions humanes exagerades i decebedors és, senzillament, que estan massa riques". L'autocrítica de Charles Duchaussois, en Flash: "El drama dels drogoaddictes quan deixen de drogar: el record del seu calvari s'esborra ràpidament, el record dels seus plaers s'exacerba cada vegada més". Són testimonis en primera persona, però també hi ha qui s'acosta a aquest món amb un distanciament més literari. És el cas de Pau Arenós, que en el seu conte ionqui (nosaltres no érem prou moderns), també retrata la realitat de Can Tunis: "Hi ha toxicòmans que mai surten d'aquí, que viuen sota el pont per estar a prop dels camells. Es punxen fins a 12 vegades al dia ". En una de les fotos, apareix un d'ells, amb la xeringa clavada al braç i, darrere, una pintada que resulta ser el més impressionant dels peus de foto: "La força està en tu".
